La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, per celebrar-ho, la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades, celebra una gran festa de la paraula i les lletres arreu dels territoris de parla catalana.
Enguany, s’han programat més de 270 activitats diferents. L’acte central tindrà lloc el 21 de març al claustre de l’Arts Santa Mònica. Durant l’esdeveniment es llegirà el poema ‘Preneu les roses’, d’Olga Xirinacs, que serà llegit en català i en la seva traducció a l’armeni, el castellà, el quítxua o el romanès, aquest darrer, a càrrec de Marcela Topor, periodista i dona del president de la Generalitat.
Des de Zelig volem celebrar aquesta festivitat amb un parell de poemes. El primer, ‘Carta de Nadal a mon pare’ de Ponç Pons. El vam publicar a les nostres xarxes socials, però com que sabem que va agradar molt als nostres amics el volem recuperar!
Mai vaig ser caçador. M’agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d’enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendent des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en es balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l’Havana!»,
però a jo m’era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d’aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et veig satisfet. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s’orella.
Jo et venia d’al·lot a veure a Ca’s Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s’exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s’hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de sa Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si en es betlem
de ca nostra hi faltés s’alegria d’antany.
Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.
D’altra banda, el poema de ‘Jordi de Sant Jordi’, en una magnifica versió en català actual pel poeta Carles Duarte, ens mostra com d’actuals són els clàssics medievals. També l’hem publicat altres vegades, però per aquest poema mai passen els anys!
XV
APRENC I DESAPRENC ALHORA CADA DIA
Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i moro, i faig d’enuig plaer,
del mal temps faig que sigui bon temps,
i hi veig sense ulls i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abraço,
volo pel cel i no em moc de la terra,
i incessantment empaito el que fuig,
i fuig el que em segueix i m’aferra.
El mal no em plau i sovint me’l provoco,
estimo sense amor i no crec el que sé,
em sembla un somni el que veig prop de mi,
m’odio a mi mateix i als altres vull gran bé,
i parlant callo, i sento sense escoltar,
el sí tinc per no, i el cert em sembla fals,
i menjo sense gana, i em grato sense picor,
i palpo sense mans, i faig del seny follia.
Quan vull pujar, sense girar-me baixo,
i davallant pujo corrent a un lloc alt,
i rient ploro, i dormo desvetllat,
i quan tinc fred em sento més calent que el foc,
i a dretcient faig el que no vull,
i perdent guanyo, i el temps volant va lent,
i sense dolor ben sovint em queixo,
i tinc el simple anyell per guineu falsa.
Colgant-me al llit em llevo i vestint-me em despullo,
trobo lleugera la més feixuga càrrega,
i quan em banyo crec que no em remullo,
el sucre dolç em sembla fel amarg,
el dia és nit i és fosca la claror,
el temps passat se’m fa sempre present,
el fort és feble i el tou ho tinc per dur,
i, sense falta, em manca el que roman amb mi.
No me’n vaig d’un lloc i mai no m’aturo,
el que no busco ràpidament ho trobo,
del qui no em fio em tinc molt per segur,
i el baix m’és alt i el que és lluny queda a prop,
i vaig cercant el que no es pot trobar,
i veig ben ferma la cosa remoguda,
i el gorg profund és l’aigua d’un bassal,
i el meu vigor ni em serveix ni m’ajuda.
Quan canto em sembla que em poso a udolar,
i el que és molt bell ho trobo lleig, salvatge,
torno d’un lloc abans d’haver-hi anat,
i no tinc pau ni qui em faci la guerra.
Tot això em ve de veure capgirats
per fets contradictoris el món i la natura,
i jo, que hi estic, a aquests fets, tan lligat
em veig forçat a viure sense mesura.
Tornada
Que prengui cadascú el que més li plagui
del meu poema, escrit en vers invers;
i, si el mireu del dret i del revés,
podreu treure el que és just d’un cas advers.